final del viatge 2010, 1ª part

FI DEL VIATGE DEL 2010.

La gent  inteligent diu que es molt fácil d’expresar-se i traduïr les paraules i també els pensaments. També diuen, alguns d’ells que la diglosia  no existeix i que el que parla dues llengües es bilingüe, jo per més que m’hi esforci  no ho aconsegueixo, per tant la traducció del que vaig escriure ahir no será molt literal i te la avantatge de poder explicar el mateix des de punts de vista sentimentals distints.

Recordo fa anys que vaig trovar un personatge català a la Isola de San Pietro, a la época que navegavem per la nostra mar i no se com va ser ( jo no sabia que era català), li vaig escometre: Bon dia!!, ell passejant amb bicicleta me va repondré: Català!!!.

Pot ser una boixada pero en castellà, bon dia pot significar:

Fa un bon dia.

Te desitjo un bon dia…

Que està beníssim, més que bé,  com a salutació, però per nosaltres, els de la tribu catalana te un significat diferent, crec, vol dir:  Som aquí, es com si nosaltres quan som desplaçats fossim la  més llunyana i darrera frontera del nostre país.

Pot ser un consol, per un país on el reconeixement oficial està eclipsat per els interessos de tribus molt més fortes i més habitades, però es maco, crec,  donar-nos consol en gestos poc agressius i barats com donar-nos un Bon dia!!!.

Es a dir, mentres algú te dona el bon dia vol dir que seguim existint.

A primers d’anys vaig ser per els EUA a la zona de la costa Est, es a dir: NY, NJ; Washington, Boston, etc…m’acompanyava el bon amic C. que anomenaré “pollastre” que es el  nom que va adoptar per treballar amb mi, es un boig, de familia mesclada entre Xile,  Mallorca i Alemanya.  Es un optimista tant fort que es veía capaç de que en 15 dies un pageset de Quibia com jo pogués assimilar i a més valorar el ritme, velocitat i indigestió de la tant eficàs vida i pensament Nort Americà.  Vull agraïr-li els esforços i us juro que cada vol que faig de cap allà a dalt pensó amb tots els seus consells.

Fitxau-vos, la convivència entre dos “tipejos”que ens estimam molt i ens coneixem des de fa més de cinc o sis anys però, un vé de Son Sostre, ( Quíba)  amb uns veïns que són: pollastres, cans (gossos) , i quanque ànnera volandera, i l’altre habitant de Manthatan, on han de pagar una senyora perque li tregui el ca ( gos) per fer les feines, amb un aparell com d’astronauta per recollir les defecacions.

Ell per mi es” pollastre”, jo per ell soc “pirata”, ja ho veis, el treball acaba a vegades sent un joc de nens on ens amagem darrera de personatges i mal noms, es magnífic, espectacular.. A la someliere del Restaurant Casa Mono, la varem adoptar a la tribu i la varem batiar com a “gavina”, en fi, el que us deia, acabam a la pubertat al més minim desconcert…

A Mèxic  hi tenc un germà, si un d’aquest germanets petits que te surten pel camí i no ten dones compte de l’important que és fins que hi fas una reflexió.

El vaig coneixer de segon xeff al restaurant Brassica, ara tancat, però en aquell moment punta de llança de la cuina novedosa mexicana, amb aires internacionals i  marcat per la tendencia bostoniana el primer xeff, l’Alex, extraordinària persona i xeff. La questió es que cada vegada que el meu germanet venia una ampolla d’anima negra me contactava per correu i me contaba l’opinió del seu client a la vegada que demanava insaciablement información dels vins i tot el que els enrevoltava.

Ara el meu germanet es un dels xeffs més importants de Mèxic  (Edgar Nuñez i Magaña), no t’enfadis per descubrir-te, i una de les persones més intel·ligents que he conegut. Des que ens varem coneixer personalment , va decidir apredre a parlar en català i es va dirigir a l’Orfeó Català de Mèxic i en tres mesos va aprendre la nostra llengua, ara sorpren a cada un del seus clients catalans contestant-li en català.

Només te un vici conegut: s’ha fet el nostre importador!!!!!!

A Panamà tenc una familia, que ningú s’ofengui, però arribar allà es com sentir-se a casa, l’Oriol i la Selva son dos personatges valents i el millor de tot: desprenen humanitat per tots els costats, es molt emocionant quan estàs tan alluny de casa rebre les aferrades pel coll del seus fillets anomenant el teu nom i desitjant que quedis més dies amb ells.

Amb l’Oriol es imposible que el temps sigui suficient, ja que tenim tantes coses apassionant que compartir que ho hem de deixar quan els “roncitos” pujen al cap. La Selva es encantadora en tots els sentits, però es supera quan despertant dels “roncitos” trobes un cafetó europeu a la barra de la cuina a primera hora del matí.

A l’Oriol el coneixo gracies al altre gran amic a Panamà, l’ilustre xeff català Pere Masoliver, tota una institució al país i que te arrels estiuenques de Menorca, quan parla amb mi el "cabró" es fot a rallar menorquí.

Pot passar-me moltes coses a n’aquesta vida però una de les que mai crec que pugui oblidar es el dia que vaig coneixer el Pere.

Per un mal entés amb unes persones que li varem vendre el nostre vi, estaba enfadadíssim i quan vai entrar al seu restaurant quasi me fot dues bufetades.

Després de enraonar una estona me va enviar a la cuina per que fes un arrocet de verdura  per dinar, va ser una forma irrepetible de començar una amistad. Salut per tu, La Laura i els vostres fills Pedro i Laura!!!.

Al  Masoliver varem veure el 5-0 contra …no m’enrecordo quin equipet era, vestit de blanc i bastant xulets, be a la fi… aquest mateix dia me vaig abraçar crec que 5 vegades amb el xeff Carlos García, català veneçolà del restaurant Alto de Caracas. Una grandíssima persona i cuiner.

Abans de perdrer-me em el temps i l’espai ho deixaré i demà  o passat demà seguire amb altres amics i llocs que no vull oblidar..

Bona nit!!